XXXVI Pujada a la Font Roja d'Alcoi - 16/03/2014

XXXVI Pujada a la Font Roja d'Alcoi. Pòdium Categoria Sènior Masculí.

El passat diumenge 16 de març, a la veïna localitat d'Alcoi, va tindre lloc una nova edició -i ja en van 36- de la "Pujada a la Font Roja" una de les curses populars més antigues i amb solera del calendari atlètic valencià.

La prova -que consta d'una distància total a recórrer d'uns 8500 metres-, te la seua línia d'eixida situada a la pista d'atletisme del Poliesportiu Francisco Laporta. Després de donar-li una volta completa a aquesta, els corredors enfilen la carretera, en constant progressió ascendent, fins arribar al la meta de la cursa, que es troba situada al peu del Santuari, en ple Parc Natural de la Font Roja.

A aquesta prova vaig participar per primera i única vegada l'any 2011. L'havia escoltat nomenar nombroses vegades entre coneguts meus, i sempre havia tingut la curiositat de fer-la. Quan la vaig córrer, vaig patir en les dures rampes que van del Km 5 fins al final, però vaig aconseguir acabar-la en una més que digna 15a posició de la General amb un temps en torn als 37 minuts i 10 segons. Després de creuar la meta, sabia que algun dia, més tard o més prompte, tornaria. Tornaria, i intentaria millorar el meu resultat...

I fins enguany no s'ha donat el cúmul de circumstàncies que em permeteren tornar. Bé per calendari atlètic, bé per altres compromisos, ni en 2012 ni en 2013 la vaig poder disputar. Però, com vos dic, en 2014 s'han donat tots els condicionants que m'han permés participar per segona vegada.

Després del decepcionant resultat de la "Pujada al Castell" de Cocentaina, arribava a Alcoi amb l'orgull ferit, i amb ganes de llevar-me l'espineta clavada per perdre el pòdium de la setmana passada en la baixada. Coneixia el circuit de "pe a pa", em trobava físicament be, i totalment recuperat de l'esforç realitzat a Cocentaina. Eren les 11 del matí, lluïa el sol... Res podia fallar...

En donar el tret d'eixida, un grup d'uns 5 atletes es va escapar per davant. Portaven un ritme elevat. Entre ells figuraven els candidats a la victòria final... No era eixa la meua guerra. Vaig decidir marcar el meu propi ritme, i anar caçant els "cadàvers" que poguéren anar quedant pel camí, ja que l'ascensió és dura i un ritme tan elevat d'inici acaba passant factura.

I no em vaig equivocar. Al quilòmetre 3  ja havia sobrepassat a un d'eixos 5 atletes que marxaven per davant a l'inici. A mesura que anaven avançant els metres vaig anar aproximant-me al 4t classificat fins que, arribats al Km 5, el vaig atrapar. Una vegada em vaig posar al seu costat, avançar-lo no em va resultar gaire difícil. El fort ritme d'eixida l'havia socarrat... I jo anava sencer a falta de 3 quilòmetres...

A partir del Km 5'5 venia la part més dura de la prova, les rampes picaven més amunt encara que als quilòmetres anteriors... Però les sensacions eren bones. Vaig divisar al 3r classificat, que, encara que em treia uns 100 metres, el fet de veure'l em va animar a seguir endavant per intentar retallar les distàncies. I en certa manera ho vaig aconseguir, però no va ser suficient com per a donar-li caça...

Arribats al Km 8, i a falta d'escassos 500 metres vaig pegar l'arreó final en busca de la línia d'arribada, rebent els aplausos de tota la gent que s'havia congregat a les immediacions del Santuari de la Font Roja. En veure l'arc de meta, vaig esprintar amb totes les meues forces fins creuar la línia de meta en la quarta posició de la General, amb un temps de 35 minuts i 7 segons -a només 23 segons del 3r classificat-. Pel que fa a la posició per categories, he de dir que vaig aconseguir vèncer en la categoria Sènior masculina, ja que els tres atletes que em van superar pertanyien a la categoria dels Veterans... Resultats, ací.

Així doncs, a Alcoi, després de completar una carrera intel·ligent, de menys a més, i administrant be els esforços, vaig aconseguir pujar per primera vegada en aquest any 2014 al pòdium. Ho vaig fer, a més, en una carrera que m'encanta, tant pel seu traçat com pels records que m'evoca el lloc on transcorre la mateixa. 

I com no podia ser d'altra manera, aquesta primera victòria de l'any 2014 ve acompanyada d'una dedicatòria especial... Al final, tot açò de competir al límit d'un mateix no tindria sentit si al meu darrere no hi haguera gent que confiara en mi, que m'animara a continuar -tant en els bons com en els mals moments-, i que es preocupara per allò que faig. Una d'eixes persones que tant m'ha recolzat des que la conec és el meu amic i company Xavi Gironés, que en estos moments es troba recuperant-se de la greu lesió que va patir fa ara un parell de mesos. La meua victòria del passat diumenge a Alcoi és en gran part també seua, de la mateixa manera que la seua completa rehabilitació serà per a mi també com un pòdium. I desitjant que arribe el dia que ens tornem a trobar junts a una línia d'eixida, li envie molts ànims i força per tal que seguisca lluitant pels seus somnis, que en certa manera, són també els meus...

Una vegada finalitzat aquest cicle de "Pujades", toca seguir entrenant. En estos moments, no tinc cap competició a la vista, però la meua intenció és acabar aquest mes de març amb entrenaments de fons de qualitat, per tal d'encarar l'abril amb nous reptes, els quals passen per la pista. Amb la prova dels 5000 metres llisos en l'horitzó -sense descartar els 10.000 m.ll. si sorgeix l'oportunitat-, tocarà buscar afinar l'estat de forma, per intentar atacar els meus rècords personals de pista A.Ll.

Salut i fins prompte, companys runners!!

III Pujada al Castell de Cocentaina - 09/03/2014

Baixant el Castell de Cocentaina. Km 7 de la cursa aproximadament.

El passat diumenge 9 de març, seguint amb el període de posada a punt després de la lesió que vaig patir al novembre, vaig optar per tornar a posar-me un dorsal. La raó per a fer-ho? Cal agafar el ritme de competició que vaig a necessitar per afrontar amb garanties les competicions de Pista a l'Aire Lliure que arribaran a partir de l'Abril.

En esta ocasió, vaig escollir participar a la III Pujada al Castell de Cocentaina, una prova de 9'5 quilòmetres que constava d'una dura pujada al Castell -com el propi nom de la cursa indica- i una baixada per senda de muntanya, d'un quilòmetre i pico aproximadament, fins arribar al poble, on es trobava la línia de meta.

La carrera va anar relativament be, especialment els 6 primers quilòmetres. Vaig coronar el Castell en la 3a posició de la General, amb bones sensacions. Però després va arribar de sobte la baixada, i vaig patir el que no està escrit... Les baixades no són precisament la meua especialitat, i menys les baixades "tipo trail", així que vaig decidir baixar el ritme, pensant també que isc d'una lesió que em vaig provocar en una baixada menys dificultosa que la que tenia al davant, i vaig perdre un parell de posicions, arribant a caure fins la cinquena posició.

Una vegada finalitzada la baixada, i amb menys d' un quilòmetre per arribar a meta, vaig incrementar el ritme de nou, fins aconseguir recuperar una de les dues posicions perdudes. Finalment, vaig aconseguir creuar la meta sent 4t de la General i quart de la meua categoria, la Sènior Masculina.

Les sensacions una vegada finalitzada la cursa fóren bones i no he patit molèsties físiques -més enllà de les típiques molèsties als quàdriceps fruit d'haver baixat per una pendent tan complicada i pronunciada-, tot i això encara note la falta de ritme en carrera. A més, la baixada m'ha perjudicat molt. Una llàstima, ja que he perdut el Pòdium en el tram final de la carrera -descendint el Castell-, i el 3r ha entrat a escassos 20 segons davant de mi... Però be, de tot s'aprén, i experiències així a la llarga són les que et fan més fort i t'ajuden a assaborir millor els èxits quan aquests arriben...

El proper repte, aquest mateix diumenge. Vaig a competir de nou en una carrera que vaig fer per primera vegada l'any 2011 i a la qual sempre he volgut tornar però no he pogut perquè solia coincidir-me amb competicions importants -generalment l'Autonòmic Absolut de 10.000 metres en pista-. Estic parlant-vos de la Pujada a la Font Roja d'Alcoi: 8500 metres, quasi tota l'estona cara amunt, en un marc incomparable... Esperem que vaja be la cosa, ja vos informaré!!

6é Cross de L'Alcúdia (Campionat Autonòmic Individual de Cross) - 16/02/14

Patint al Cross de L'Alcúdia.

Al llarg de la temporada, sempre hi ha un dia de competició "tonto" en el qual, sense saber ben be per què, i a pesar d'haver estat entrenant amb normalitat durant la setmana, les cames no van...

Doncs be, ahir, al Cross de L'Alcúdia, va sorgir eixe "dia".

Em sap mal pel meu club -que era l'encarregat d'organitzar la prova- i per la gent que va estar animant-me al llarg del circuit, ja que m'hauria agradat rendir a un nivell més d'acord al que se que puc oferir. Ho vaig intentar des del tret d'eixida, vaig posar totes les meues ganes, però el "motor" ahir no va funcionar. Vaig acabar el més dignament que vaig poder els 11 quilòmetres de què constava la cursa i ja està...

Potser, després de 2 mesos KO, competir 3 setmanes seguides no era el més recomanable i ahir ho vaig pagar. Així que ara toca aprendre dels errors comesos i perseverar en els entrenaments. En dit aspecte està la clau.
 

En estos moments tot sembla més gris, i no sols per l'oratge que fa. Però tirar la tovalla no va amb la meua personalitat. Així que, més tard o més prompte...

#tornarem

XXXV Cross Ciutat de Castelló - 09/02/2014

Ahir, diumenge 9 de febrer, competint al Cross Llarg promesa-sènior de l'Autonòmic de Camp a Través, disputat al circuit del Pinar del Grau de Castelló.

Ahir, diumenge 9 de febrer, es va disputar una nova edició -i ja en van 35- del "Cross Ciutat de Castelló", la prova referent en quant a Camp a Través al territori valencià, sense cap mena de dubte. El circuit, que transcorre al llarg i ample del paratge del Pinar, es troba ubicat al Grau de Castelló, a escassos 200 metres de la costa.

La matinal atlètica es va iniciar poc abans de les 10 del matí, amb les categories per a xiquets, i a mesura que va anar avançant el matí es disputaren les diverses curses segons edat i sexe fins arribar a la darrera prova programada, el Cross Llarg promesa-senior masculí, a la qual se li va donar el tret d'eixida al voltant de les 2 de la vesprada.

Cal destacar a més que juntament a aquest cross es disputava el Campionat Autonòmic per equips en la mdoalitat de cross/camp a través, i amb els resultats del mateix, es decidirien quins serien els equips que representaran a la Comunitat Valenciana en el Campionat d'Espanya de Cross per equips que es celebrarà de nou a Orpesa del Mar (Castelló), el dia 2 de març de 2014.

Per tant, prova d'alt nivell la que es va disputar ahir a Castelló, amb nombrosa participació, tal i com sol ocórrer en els campionats de cross per equips.

Pel que fa a la meua actuació, destacar que vaig prendre part a la prova del Cross Llarg (9400 metres) en categoria Sènior, representant al meu equip, el C.A. L'Alcúdia. A pesar de la falta de ritme, i d'arrastrar un constipat des de dissabte que va mermar notablement les meues forces, finalment vaig aconseguir finalitzar en la 42a posició a la categoria Sènior masculina, amb un temps de 34 minuts i 22 segons, sent el 2n atleta del meu equip en traspassar la línia de meta. Vaig notar la falta de ritme de competició, i l'última de les quatre voltes al circuit gran de 2 quilòmetres se me va fer eterna; però al final el més important és que vaig aconseguir finalitzar dignament, i que sume una nova competició a les meues cames, la qual cosa per a mi és motiu d'orgull i satisfacció després de tot el que he hagut de viure durant els darrers dos mesos.

La veritat és que, per a portar només tres setmanes d'entrenament "serio", i sent aquesta la segona competició de la temporada -quan la resta de rivals porten més de 4 mesos de preparacions i vàries competicions a les esquenes-, certament el resultat està molt be. Encara estic lluny del meu millor estat de forma, i queden molts aspectes per pulir, però amb les dificultats que he tingut durant esta temporada, la veritat és que ja pareix que, poc a poc, comencen a vindre les coses de cara altra vegada...

 

Ara toca seguir entrenant i preparant-se durant la setmana, ja que aquest mateix diumenge es disputa a L'Alcúdia el Campionat Autonòmic Individual de Camp a Través, la competició de cross més important i de més prestigi de tot el calendari crossístic valencià. A més, enguany es torna a disputar de nou "a casa", per tant, espere poder oferir un bon rendiment davant dels meus companys i companyes d'equip! 

Salut i fins la propera entrada, companys i companyes!

Cross Ciutat d'Ontinyent (Homenatge a Xavi) - 02/02/2014

Ahir, diumenge 2 de febrer de 2014, va ser un dia especial per a mi. Per diversos motius, la carrera d’ahir no va ser una carrera més. Segurament el Cross d’Ontinyent no passarà a la història com una de les meues millors actuacions com a atleta; però més enllà de resultats, hi ha moments en esta vida que queden gravats a foc en la memòria. I la carrera d’ahir serà, de segur, un d’eixos moments. El motiu? Primer caldria tirar un parell de mesos enrere en el temps...

El 24 de novembre de 2013 vaig disputar la meua primera carrera de la temporada, el “I Gran Fons de Muntanya Ciutat d’Ontinyent”. Córrer a casa sempre és un al·licient, i provar sort en les carreres de muntanya era un repte atractiu. Amb només un mes d’entrenament, em vaig fer l’ànim, em vaig arriscar... I la cosa, en quant a resultat, va anar be. 6é classificat Absolut, vaig pujar al pòdium com a 3r atleta local classificat... Però...

Quan faltava menys d’un quilòmetre per arribar a la fi, ja per l’asfalt, i divisant el Poliesportiu (on es trobava la línia de meta), em vaig girar el peu esquerre. Un clot en l’asfalt, vaig baixar la guàrdia... I pam! A pesar del dolor, en eixos instants anant en calent, me la vaig jugar i vaig tirar avant. La meta estava ja prop, no podia fallar després de 20 quilòmetres, no era el moment...

Dos dies després de la cursa, vaig tornar als entrenaments. Pareixia que el giró al peu no havia sigut per a tant. O almenys això volia creure jo... 10 minuts trotant a ritme suau van ser suficients per a acabar convencent-me de què, realment, la lesió era més greu del que em pensava...

Després d’anar al metge, al fisio, de parar per complet durant dos llargues setmanes... Pareixia que la cosa anava millorant poc a poc. Vaig iniciar de nou l’activitat amb esports complementaris que no generaren gaire impacte al peu lesionat. Vaig descobrir la piscina coberta. Li vaig treure la pols a la bicicleta de muntanya. Poc a poc, vaig anar introduïnt la carrera a peu, a ritmes suaus...

A finals de desembre, estava completament recuperat. Vaig poder participar al Triatló dels Pingüins (una prova lúdico-esportiva que es celebra al meu poble), a la Sant Silvestre no competitiva d’Ontinyent... I quan ja pensava en les sèries que anava a clavar-me la setmana següent... Pam! El dissabte 4 de gener, mentre rodava, vaig notar molèsties al peu dret (“el bo”). Quan vaig arribar a casa, vaig estirar. I vaig notar que la cosa no anava be. Les mateixes sensacions de dolor, però ara al peu “sa”.

De nou els dubtes, de nou la frustració de tenir que postposar la meua reaparició, de no poder fer el que més m’agrada...

I mentre tot això passava pel meu cap, va arribar el dia 6 de gener de 2014. El dia abans, el meu company d’entrenaments i amic Xavi Gironés em demanava un favor: si el podia acompanyar el dia següent a un polígon d’ Agullent, on ell i Edgar (un company nostre d’Agullent), anaven a provar les bicicletes i a assatjar transicions de duatló. La meua missió havia de ser vigilar les bicis mentre ells trotaven pel polígon.

Eixe dia 6 de gener, quedarà també gravat a foc en la meua memòria.

Vam arribar al polígon desert, vam aparcar el cotxe i ells van iniciar les seues transicions. Tot anava be fins que, de sobte, el meu company Xavi –que en eixos moments circulava amb la bicicleta- i un cotxe van creuar les seues trajectòries. Al col·lisionar, Xavi va eixir disparat per l’aire i va caure a terra. Jo estava a no més de 50 metres, i ho vaig presenciar tot.

A partir d’eixe moment nervis, actuar ràpid, policia, ambulància, hospital... Un cúmul d’emocions i sentiments es creuaven al meu cap. Van ser moments complicats. Per sort, finalment tot va quedar en un gran “susto” i Xavi es troba entre nosaltres amb unes ganes enormes de recuperar-se i de tornar a fer el que més li agrada: l’esport.

Després d’un succés així, sense dubte, et planteges la vida d’un altra manera. Li restes importància a coses que realment no la tenen, i aprens a valorar eixos xicotets moments que va donant-te la vida. Una vida que donem per sentada, però que és tan fràgil que, en qüestió de segons i sense previ avís, pot pegar-te un gir de 360 graus.

En ocórrer tot això, la meua lesió realment passava a un segon plànol. Era qüestió de temps que em recuperara, i sabia que més tard o més prompte acabaria tornant a córrer. Amb paciència, poc a poc, tot ha anat tornant al seu lloc. Vaig fer els primers rodatges de qualitat, les primeres sèries...

I per fi va arribar el moment de reaparèixer. Va ser ahir, diumenge 2 de febrer, a la mateixa ciutat on vaig competir per última vegada, a la ciutat on em vaig lesionar, a la ciutat on visc i on entrene: Ontinyent.

Aprofitant que la competició es celebrava “a casa”, entre els companys d’entrenament i amics de Xavi vam decidir que eixe dia 2 de febrer anava a ser especial, i vam organitzar un xicotet homenatge al nostre company lesionat. Un homenatge fent una de les coses que tant a ell com a nosaltres més ens agrada: córrer.

Finalment, ahir Xavi va poder estar físicament amb nosaltres. Va millorant dia a dia d’una forma espectacular, superant inclús les previsions més optimistes, gràcies en part a que està fet d’una altra pasta: la pasta de la que estan fets els campions.

Ahir, amics i amigues, companys d’entrenament i familiars vam estar presents al Cross d’Ontinyent. Uns competint, els altres animant. Però tots amb un propòsit comú: recolzar a Xavi en estos moments, demostrant-li que no està sol. Que la seua lluita és la nostra, que el seu dolor és el nostre, que la seua recuperació serà la nostra, i que els seus futurs èxits en la vida seran també els nostres.

Per això vos deia al principi que -independentment del resultat final-, per a mi, finalitzar la cursa d’ahir després de dos mesos tan complicats, envoltat de la gent a la que aprecie i estime va ser un moment molt emotiu i especial.

ÀNIM XAVI! TOTES I TOTS ESTEM AMB TU! ;)

VII Triatló dels Pingüins, Sant Silvestre d'Ontinyent 2013 i Feliç any 2014!!

L'equip "Els Pandorinos" format per Xavi Gironés, Alexis Gandia i David Cañete, guanyador de la 2a sèrie del "VII Triatló dels Pingüins d'Ontinyent".

Torne a escriure de nou al blog després d'un mes. La veritat és que tampoc tenia res que contar, o millor dit, no em motivava massa contar allò que em passava... 

El ben cert és que, des de la darrera cursa que vaig fer -el Gran Fons de Muntanya d'Ontinyent- fins al dia de hui sí que m'han passat algunes coses relacionades directa o indirectament amb la meua vessant esportiva, però han sigut més bé notícies negatives. Ho comentaré sense entrar en detall i així ho entendreu amb més claredat:

En la cursa de muntanya d'Ontinyent, arribant a meta vaig patir un percanç -quan només estava a un quilòmetre de travessar la meta- i em vaig girar el turmell esquerre. Quan vaig acabar notava dolor, però pensava que amb un parell de dies de descans, seria suficient per tal que tot tornara "al seu lloc". Lamentablement no va ser així. El dimarts següent vaig pujar a entrenar i als 10 minuts de rodatge vaig haver d'aturar-me, doncs el dolor que sentia al recolzar el peu en terra m'impedia córrer. De fet, eixe dia vaig tornar coixejant a casa...

Després de pràcticament dues setmanes de descans, i d'haver anat al metge i al fisio, vaig poder anar tornant poc a poc als entrenaments. Al principi d'una forma molt tímida, perquè tot i que em trobava millor de la lesió, quan corria tornava a notar dolor i així només empitjorava la situació. 

Es per això que vaig optar per fer altres activitats esportives com la natació o el ciclisme, on no cal recolzar el peu contra el terra, i per tant, activitats en les quals no sentia dolor al realitzar-les. Així, poc a poc, setmana a setmana, he anat alternant dies de natació, ciclisme i carrera contínua suau fins arribar al moment actual. Des d'uns dies arrere fins a hui estic trotant sense dolor -encara que alguna lleugera molèstia encara perdura-, i pareix que el final del túnel ja es troba més a prop. Si tot va com espere, a partir de la setmana que ve és possible que puga tornar a reprendre els entrenaments de qualitat, i calcule que a finals de gener o bé principis de febrer em trobaré en condicions de competir.

Dit això, i a pesar de tot el que us acabe contar sobre la meua lesió al peu, el passat dissabte 28 de desembre vaig prendre part juntament amb els meus companys del TPT Xavi i Alexis al "VII Triatló dels Pingüins d'Ontinyent", una prova lúdico-esportiva per equips organitzada per l’Assemblea de Joves Meruts d’Ontinyent i que combina la natació a les aigües del Pou Clar, una cursa a peu i una prova ciclista.

Me la vaig jugar perquè aquesta prova esportiva diguem-ne que es més per passar l'estona i fer la festa amb els companys que una carrera competitiva -encara que és cert que els guanyadors s'emporten premis interessants, que ara després us explicaré-. Això si, vaig prendre totes les precaucions possibles per tal de no patir molèsties durant la carrera.

Enguany, com a novetat respecte a anys anteriors, destacar que es va canviar una mica el traçat de la prova, incloent-hi un nou segment de carrera a peu -cosa que pensava que enguany no em vindria be per la lesió, però que una vegada acabada la prova puc dir que ens va beneficiar molt- així com la realització de tres curses en lloc d'una, ja que degut a l'augment de participació respecte a anys anteriors i tenint en compte que l'espai és prou reduït i limitat, seria molt arriscat "soltar" a 17 persones a la vegada. Aquest any, per tant, en lloc de premiar als tres primers equips classificats, es premiava a l'equip guanyador de cadascuna de les tres sèries que es van realitzar. El premi per als guanyadors consistia en 4 entrades per a acudir al Festivern (el Festival de música en valencià de les Comarques Centrals, que es celebra entre els dies 30, 31 i 1 a Tavernes de la Valldigna) i 60 euros en consumicions a dit esdeveniment.

El nostre equip, al qual vam anomenar "Els Pandorinos" va quedar enquadrat en la segona sèrie amb altres 5 equips més. Des de l'eixida, -que aquest any es donava a la casa de l'Alba amb un recorregut de carrera a peu fins arribar a la presa del Pou Clar on esperava el nadador-, el nostre equip va obtindre un avantatge espectacular. Quan li vaig donar el relleu a Xavi -el nostre nadador-, la resta de corredors encara no havien pujat les escales del Pou Clar. I quan Xavi va acabar el tram de natació i em va tornar el relleu, la resta de nadadors encara es trobaven a mitjan trajecte. Per tant, quan li vaig passar el testic a Alexis -el nostre ciclista-, l'avantatge era tan gran que la victòria estava més que assegurada.

Així doncs, vam finalitzar la prova sent els primers amb solvència i aconseguint els premis abans esmentats. Destacar que per a mi era la segona vegada que participava en aquesta prova, i la primera que aconseguia guanyar -doncs l'any passat la cosa no ens va anar massa be, especialment al segment de natació on vam eixir dels últims-.

Dos dies després, el dilluns 30 de desembre, tal i com marca la tradició, vaig participar un any més a la Sant Silvestre d'Ontinyent -una prova no competitiva d'uns 5 quilòmetres de distància que recorre alguns dels carrers més emblemàtics de la meua ciutat-.

De la cursa, al ser no-competitiva, no tinc massa coses que contar. Dir que vaig entrar més o menys dels 10 primers de la general malgrat no portar un ritme massa elevat -la gent en esta prova s'ho agafa amb molta calma, la veritat-. Posteriorment, al tradicional sopar i sorteig de regals que es va celebrar al Centre Comercial El Teler, destacar que enguany em va somriure la fortuna i vaig resultar agraciat amb un coixí ergonòmic gentilesa de Todocama.

I amb això crec que de moment és tot. Ara només queda anar recuperar-se totalment de la lesió al peu per poder competir al 100%. Espere poder tornar a escriure prompte per ací, contant-vos "batalletes atlètqiues", això seria un molt bon senyal!

Per últim, només em queda desitjar-vos un feliç any 2014, esperant que durant aquest any us vagen les coses tal i com vosaltres espereu!!

Primera competició de la temporada: "Gran Fons de Muntanya Ciutat d'Ontinyent" - 24/11/2013

Pòdium local masculí de la I edició del "Gran fons de Muntanya Ciutat d'Ontinyent": 1r classificat local Gilberto Vicedo; 2n classificat local Juan Martínez; 3r classificat local David Cañete (jo).

Després d'haver parat completament durant el mes d'octubre, i amb només 4 setmanes d'entrenament, ahir (24/11/2013) vaig disputar la meua primera competició de la Temporada 2013/2014: el "I Gran Fons de Muntanya Ciutat d'Ontinyent"

Res millor que començar la temporada a "casa", malgrat que ni estic habituat a córrer per muntanya ni estic posat a realitzar carreres que sobrepassen els 10 km de distància. Així que esta carrera suposava un doble repte per a mi: pel tipus de terreny sobre el qual es disputava i per la distància total a recórrer (21500 metres en total).

La cursa, magníficament organitzada pel Club d'Atletisme Vall d'Albaida - CAVA (als quals vull reconèixer i agraïr el seu esforç i dedicació per tractar de potenciar l'Atletisme en les seues diferents vessants a la ciutat d'Ontinyent), constava d'un total de 21'5 km, amb eixida des de la pista d'atletisme, per posteriorment pujar fins al cementeri i des d'allà enfilar la serra del Torrater, per on transcorria la major part de la prova. Finalment, tocava tornar baixant per on havíem vingut al principi de la carrera i arribar de nou fins la pista d'Atletisme, on es trobava la línia de meta.

Personalment, els meus objectius en esta cursa -tenint en compte que encara vaig curt de preparació i que mai havia realitzat una cursa per la muntanya- eren, per una banda, tractar de finalitzar entre els 15/20 primers; d'altra banda volia intentar creuar la meta en menys d'1 hora i 45 minuts; i finalment aspirava a pujar al pòdium local (ja que es premiava als tres primers atletes ontinyentins en creuar la línia de meta).

I ara, una vegada finalitzada la competició, puc dir que vaig complir amb solvència tots tres objectius. Per una banda, vaig arribar a meta com a 6é classificat de la General (5é Sènior Masculí), d'altra banda vaig marcar un crono en meta d'1h 40 min i 21 seg, i finalment vaig aconseguir pujar al pòdium local ja que vaig ser el 3r ontinyentí en creuar la línia de meta. Els resultats complets es poden consultar ací.

Respecte a la cursa en si, destacar la seua duresa, especialment les dues pujades fins a les antenes, on fins i tot arribàvem a caminar degut a la pronunciada pendent que aquest tram presentava. Personalment, em va agradar el circuit, potser preferiria que la carrera fóra més curta (els tres últims km em van sobrar...), però també reconec que amb una mica més de preparació la distància no és excessiva. Vaig patir en les baixades, sobretot en la primera més tècnica (vaig perdre unes 10 posicions en qüestió de 300 metres, però és que els "montanyeros" es tiren en plan kamikaze, i jo no em veia en condicions de baixar així, preferia no jugar-me-la ja que el risc de realitzar una mala xafada, pillar una pedra i caure era prou elevat baix el meu punt de vista). No obstant en els trams més "plans" i en les pujades vaig retallar (i ampliar) molt les diferències. Com a curiositat, destacar també que a falta d'un quilòmetre per a meta - i ja en l'asfalt- em vaig girar el peu, en clavar-lo en un forat i fer un mal "apoyo". Vaig haver d'aminorar la marxa, però vaig poder arribar a meta, amb dolor això si, però vaig arribar a meta sense perdre la posició. Hui encara note molèsties, però per sort només ha sigut una xicoteta torcedura, tinc uns turmells a prova de bombes...

I no voldria acabar aquest escrit sense abans felicitar a Gilberto Vicedo, jove atleta d'ací d'Ontinyent pertanyent al CAVA -club organitzador de la prova-, que va realitzar una carrera espectacular. Va eixir junt a mi durant els primers quilòmetres, però poc a poc va anar progressant, adelantant rivals, i finalment va obtenir la 2a posició de la General, sent així el primer atleta local i demostrant el seu excel·lent estat de forma. Enhorabona Gilberto, a seguir així!! 

Ara toca continuar preparant-se poc a poc per a poder afrontar amb garanties esta temporada que tot just acaba d'encetar-se. Possiblement, la propera competició que dispute, si tot va com cal, serà el Cross de Iecla (Múrcia), programat per al diumenge 15 de desembre. Així que ja aniré informant-vos...

Salut i quilòmetres!!